dimecres, 19 de setembre de 2012

FUGIDA



Aquesta humitat em distrau, una a una,
totes les  nits, en aquest sever estiu,

un de nou, lluny, sense tu.

Sento un camí que torna,
i ets tu, que només estàs on ja no et busco,

trepitjant el teu temps i entenebrint els teus records.
Què llises les paraules quan lluiten soles amb l’oratge;

sense sòl, sense cel, sense mare.

 



divendres, 9 d’octubre de 2009

SENSE PÈTALS...



Escombrant aforismes,
de flors sanguinolentes,
duu la nit, taques de cansament.
Vestida d’estels
que ja cauen com llàgrimes,
torna a posar-se els adorns copejats
oblidant la lluna,
com una àncora enmig del desert.
Els vols són diürns
i el vent,
enlaira els mustigats pètals
a camins distingits,
a camins sense ell.

dilluns, 21 de setembre de 2009

BAMBÚ...




Brollen soles les paraules
amb un bambú passat,
que feia i fa encisadores filigranes
com els dies en el temps.
Creix, i les fulles toquen llum,
com un allegro
vist des de la vermellor d’una butaca.
Aïllament diàfan d’or i argent,
passat, present i futur,
símbol de la meva estància,
senyals d’una vida sense tu.

diumenge, 13 de setembre de 2009

NO HI HAN MÉS CAMINS...




Vull explicar-te que t’estimo,
que passis,
que entris,
que tinc una flor guardada al meu pit,
que fiscalitzis el meu cos
que en facis dels dos,
un, aquesta nit.
Apropa’t, juguem al si,
diguem-li a la pluja
que ja no ens fa por mullar-nos,
que allò que restava silent,
ara gosa humit.
Besa’m, tanca’m,
no diguis res ara,
deixa que el temps ens sorprengui
com dos xicotets que acaben de sortir...
Necessito explicar-te que et vull,
que et desitjo eternament,
que la teva grafema al meu tegument
en fa una gruta de papallones,
que volen i volen...
I tornen a voler.
Estem els dos sols aquesta nit,
i vull dir-te que em miris,
que em perdo,
que no hi han més camins que els teus llavis,
que m’abranden...
El vol de les teves carícies
roman ingràvid quan no hi ets...
Vull explicar-te com t’estimo.


divendres, 24 de juliol de 2009

DIGA'M ADÉU!



Les papallones remouen la llum de l’horitzó
entre ombres abismals
i ploviscades d’aigua salada...
Ara retornen els colors.
Submergit en el fons,
el camí torna a obrir-se pas,
per separar l’hidrocarbur
que no el deixava repoblar.

dijous, 11 de juny de 2009

EL NOSTRE CAMÍ...



Podría dir-te que ja no importa res,
que les escletxes, ja estan mortes
que aquell camí estret que caminàvem
ha deixat de ser el verí que em captivava...

Podria fingir un sentiment caduc envers a tu
podria dir-te que les estrelles ja no m’acompanyen
i que ja no sento el que sentia,
quan em llevava al matí, sabent que et veuria.

Podria absentar-me dels meus records
i explicar-te que els substitueixo
dir-te que ja no t’estimo
y que per aquest amor, ja no em declino...

Podria dir-te, que aquells racons que compartíem
ja no son més que aigües perdudes
i que les distàncies que ens van separar
ara a mi, ja no m’importen...

Podria dir-te tantes coses...
inclús que només ha estat un caprici
i que ja no existeix aquest desig...
perquè res, res...ja no te sentit.

Però no puc dir-te tantes coses,
perquè m’importes
les escletxes estan molt vives
i el verí d’aquell camí, encara m’enverina.
Perquè el meu sentiment no caduca
i les estrelles que brillaven
continuo somiant-les a la roca.
Perquè no paro de pensar-te
i tenir en els meus records
l’amor que m’has donat
encara que sigui amagats.
Perquè tots aquells racons,
son el mateix mar en el que jo nedo
i quan ens separem
sento un buit que m’ofega.
Perquè mai ha estat un caprici,
perquè et desitjo cada nit
perquè sense tu, ja no te sentit...



divendres, 5 de juny de 2009

EN DESPERTAR...



Quan trenca la llum de l'alba
un vidre fi ens separa.
A casa s'escolta la melodía de la grandalla
torno a aixecar-me amb els teus ulls,
torno a començar un nou dia...

Temps enrere recordo el temps,
recordo com jugàvem a jugar en vers
i el color blanc s'arronçava als peus
i els mots restaven ingràvids
només permanència, només el moment.

Quin dolor no poguer sentir-me matinar,
perquè si tu ni hi ets...
perquè si tu no hi ets...no puc viure el meu estat
estic sense estar
me'n vaig per no tornar.

Aquests records són tresors,
són la mel, l'autèntica captivació
s'emmirallen als meus ulls deixant un racó
enlluernant la meva vida
aportant cada matí, un bocí de lloc.

dijous, 21 de maig de 2009

SENSE TU...


Sento sonar les campanes de la catedral i ja és molt tard...
Tot està en silenci, ja no escolto més que el vent de la comarca, farcit de records i enyorança.
Sona el tema de John Williams a “La lista de Schindler”, i tot plegat se’m fa més real, més palpable...menys la teva imatge.
Ressona l’aigua de la font aquí a la vora...

Hi ha un quietud tan gran, que m’ofega...i tu no hi ets. Els carrers son dreceres immenses que em fan pensar que jo no puc buscar-te en totes, només conformar-me amb la que ens ha portat fins aquí, on estan els nostres peus en aquests moments...
Segur que es aquell que veig, carrer estret, de temps, amb el terra empedrat...però ben llarg; aquell que quasi no es veu, perquè està pràcticament amagat, rere un de ben gran.
És especial, bonic, perquè ningú en sap d’ell, només aquells dos cors que bateguen per tornar a saciar la seva set, un cop més...en aquell camí asfaltat.
A la fi, és un carrer conservat, entre unes ciutats obliterades pel present.

Només existeix un temps, una essència que roman, però no intacta. Els moments i les persones, procuren modificar-ne el seu aroma amb els dies i les hores.
Jo sento el nostre com si fora ara, i en pensar-hi em tornes a estremir la pell, absentada, en la llunyania, torno a sentir com el poder de les teves mans, desfà aquell nus que em tanca el cor fins que no hi ets.
Et necessito tant...a aquestes hores, aquest dies, tot m’està ennuegant i només veig el mar de lluny...i a tu.

Vull escoltar-te un cop més, vull percebre el teu cos, a prop, vull notar com tornes a deixar el teu amor en mi, avui i sempre...

dimecres, 13 de maig de 2009

UN CAMINAR PARAL·LEL...



Les meves ales porten un pes
un cinturó de plom per la mudança
que acusa al cor en les arrels
y deixa el cos sense recança.

Aquestes ales, duen la melodia
que en el seu moment fora com una oreneta
buscant amb il•lusió el paradís perdut
i que ara no canta, submergida per l’absència.

Una absència que sobta per moments
perenne i constant com una gotera
ni combinacions, ni canvis, ni intents...
sempre estable, amb la seva quimera...

divendres, 24 d’abril de 2009

CAMINS

Unes llàgrimes ocultes
enlairades en un feix impossible
avui cauen justificades
pel final i la conseqüència.

Un telèfon
una veu
la tristesa...