INTRÍNSEC: CAMINS

Unes llàgrimes ocultes
enlairades en un feix impossible
avui cauen justificades
pel final i la conseqüència.

Un telèfon
una veu
la tristesa...

VORA LA MAR

"Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aquesta llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me'n guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent
amb ses torres i cúpules altives
d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:

idees que m'acursen l'existència
duent-se'n ma escalfor;
com rufagada que s'endú amb l'essencia
l'emmusteïda flor:

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure mes versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriure amb estels?"

J.V. (1896)

RACÓ EXTRÍNSEC

"La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l'amor amb la innocència,
i els ne fa somiar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,
son llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-l'hi modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà,
com sentirà la refilada angèlica.

L'aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s'emmiralla en la riuda tèrbola.

De poeta cabdals prou n'hi ha haguts,
cap d'ells la dolça melodia ha apresa;
qui n'arribés a aprendre un refilet,
aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,
calàndria de l'empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l'orient
llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,
lo bell matí del maig de ma infantesa:
jo l'he sentida la gentil cançó:
per ço m'és enyorívola la terra".

INTRÍNSEC

divendres, 24 d’abril del 2009

CAMINS

3 comentaris: