divendres, 9 d’octubre del 2009

SENSE PÈTALS...



Escombrant aforismes,
de flors sanguinolentes,
duu la nit, taques de cansament.
Vestida d’estels
que ja cauen com llàgrimes,
torna a posar-se els adorns copejats
oblidant la lluna,
com una àncora enmig del desert.
Els vols són diürns
i el vent,
enlaira els mustigats pètals
a camins distingits,
a camins sense ell.

5 comentaris:

Baldwin y la demencia ha dit...

Ufa...no entiendo frances.

Alexandre Moreno ha dit...

Ostres, jo si que entenc el francès...

Un poema preciós; ostres noia, no sé d'on treus aquestes paraules tant boniques. Certament em fa certa enveja, veure't escriure així, doncs és una poesia dolça que cala bastant.

El vent sempre ens porta, com la noia del poema, i als altres éssers, a camins, molts de cops sense certes persones, per desamor, per amors no començats, o per la vida mateixa.

Però sempre existeix alguna paraula, algun gest, que ens fa tornar a veure noves persones a la vida. Sols cal mirar, observar, i no deixar que els núvols ens tapin el sol, que molts duem a dins, o el sol, que molts duen dins.

Una abraçada.

Àlex.

Micaela ha dit...

Un altre blog molt interesant. El poema és exquisit. Una forta abraçada.

qui sap si... ha dit...

Tanca el jardí l’aparador,
ombregen les flors
i fermen la paradeta
esperant un sol matiner
que les inviti
de nou a obrir-se.
La rosada
amb davantal de treball
les rentarà
per gaudir
un festiu nou dia
i engalanades
rebran els elogis,
amb els dies,
els pètals cauran
i seran amb el vent
la imatge del clam victoriós
que la lluna es trobarà.

Albert Lázaro-Tinaut ha dit...

Tens un blog molt interessant i, a banda del contingut, m'agrada l'estètica de tot plegat. Et felicito.
Salutacions cordials.