divendres, 5 de juny de 2009

EN DESPERTAR...



Quan trenca la llum de l'alba
un vidre fi ens separa.
A casa s'escolta la melodía de la grandalla
torno a aixecar-me amb els teus ulls,
torno a començar un nou dia...

Temps enrere recordo el temps,
recordo com jugàvem a jugar en vers
i el color blanc s'arronçava als peus
i els mots restaven ingràvids
només permanència, només el moment.

Quin dolor no poguer sentir-me matinar,
perquè si tu ni hi ets...
perquè si tu no hi ets...no puc viure el meu estat
estic sense estar
me'n vaig per no tornar.

Aquests records són tresors,
són la mel, l'autèntica captivació
s'emmirallen als meus ulls deixant un racó
enlluernant la meva vida
aportant cada matí, un bocí de lloc.

3 comentaris:

Nyma ha dit...

de bocins composem la vida, ara i sempre...
Es tan bó, el tornar, com la nostalgia, sempre et porten amb seguretat, a un lloc de inmensa llum.
Un petó blanc dins el moment...

Un lloc...amb la teva companyia
Un bocí...veure els teus ulls moltísimes vegades.

La teva ánima, una abraçada...

A.C.

Raúl ha dit...

Todo cambia (a veces espesándose) incluso los amaneceres al lado de ése alguien cuya presencia, antes los hacía irrepetibles.

Alexandre Domènech ha dit...

Un bocí de lloc. Em quedo amb aquesta expressió. M'ha encantat. Tots cerquem un bocí de lloc? Suposo que si...