EL NOSTRE CAMÍ...

Podría dir-te que ja no importa res,
que les escletxes, ja estan mortes
que aquell camí estret que caminàvem
ha deixat de ser el verí que em captivava...

Podria fingir un sentiment caduc envers a tu
podria dir-te que les estrelles ja no m’acompanyen
i que ja no sento el que sentia,
quan em llevava al matí, sabent que et veuria.

Podria absentar-me dels meus records
i explicar-te que els substitueixo
dir-te que ja no t’estimo
y que per aquest amor, ja no em declino...

Podria dir-te, que aquells racons que compartíem
ja no son més que aigües perdudes
i que les distàncies que ens van separar
ara a mi, ja no m’importen...

Podria dir-te tantes coses...
inclús que només ha estat un caprici
i que ja no existeix aquest desig...
perquè res, res...ja no te sentit.

Però no puc dir-te tantes coses,
perquè m’importes
les escletxes estan molt vives
i el verí d’aquell camí, encara m’enverina.
Perquè el meu sentiment no caduca
i les estrelles que brillaven
continuo somiant-les a la roca.
Perquè no paro de pensar-te
i tenir en els meus records
l’amor que m’has donat
encara que sigui amagats.
Perquè tots aquells racons,
son el mateix mar en el que jo nedo
i quan ens separem
sento un buit que m’ofega.
Perquè mai ha estat un caprici,
perquè et desitjo cada nit
perquè sense tu, ja no te sentit...

EN DESPERTAR...

Quan trenca la llum de l'alba
un vidre fi ens separa.
A casa s'escolta la melodía de la grandalla
torno a aixecar-me amb els teus ulls,
torno a començar un nou dia...

Temps enrere recordo el temps,
recordo com jugàvem a jugar en vers
i el color blanc s'arronçava als peus
i els mots restaven ingràvids
només permanència, només el moment.

Quin dolor no poguer sentir-me matinar,
perquè si tu ni hi ets...
perquè si tu no hi ets...no puc viure el meu estat
estic sense estar
me'n vaig per no tornar.

Aquests records són tresors,
són la mel, l'autèntica captivació
s'emmirallen als meus ulls deixant un racó
enlluernant la meva vida
aportant cada matí, un bocí de lloc.