BAMBÚ...

Brollen soles les paraules
amb un bambú passat,
que feia i fa encisadores filigranes
com els dies en el temps.
Creix, i les fulles toquen llum,
com un allegro
vist des de la vermellor d’una butaca.
Aïllament diàfan d’or i argent,
passat, present i futur,
símbol de la meva estància,
senyals d’una vida sense tu.

NO HI HAN MÉS CAMINS...

Vull explicar-te que t’estimo,
que passis,
que entris,
que tinc una flor guardada al meu pit,
que fiscalitzis el meu cos
que en facis dels dos,
un, aquesta nit.
Apropa’t, juguem al si,
diguem-li a la pluja
que ja no ens fa por mullar-nos,
que allò que restava silent,
ara gosa humit.
Besa’m, tanca’m,
no diguis res ara,
deixa que el temps ens sorprengui
com dos xicotets que acaben de sortir...
Necessito explicar-te que et vull,
que et desitjo eternament,
que la teva grafema al meu tegument
en fa una gruta de papallones,
que volen i volen...
I tornen a voler.
Estem els dos sols aquesta nit,
i vull dir-te que em miris,
que em perdo,
que no hi han més camins que els teus llavis,
que m’abranden...
El vol de les teves carícies
roman ingràvid quan no hi ets...
Vull explicar-te com t’estimo.