Sento sonar les campanes de la catedral i ja és molt tard...
Tot està en silenci, ja no escolto més que el vent de la comarca, farcit de records i enyorança.
Sona el tema de John Williams a “La lista de Schindler”, i tot plegat se’m fa més real, més palpable...menys la teva imatge.
Ressona l’aigua de la font aquí a la vora...
Hi ha un quietud tan gran, que m’ofega...i tu no hi ets. Els carrers son dreceres immenses que em fan pensar que jo no puc buscar-te en totes, només conformar-me amb la que ens ha portat fins aquí, on estan els nostres peus en aquests moments...
Segur que es aquell que veig, carrer estret, de temps, amb el terra empedrat...però ben llarg; aquell que quasi no es veu, perquè està pràcticament amagat, rere un de ben gran.
És especial, bonic, perquè ningú en sap d’ell, només aquells dos cors que bateguen per tornar a saciar la seva set, un cop més...en aquell camí asfaltat.
A la fi, és un carrer conservat, entre unes ciutats obliterades pel present.
Només existeix un temps, una essència que roman, però no intacta. Els moments i les persones, procuren modificar-ne el seu aroma amb els dies i les hores.
Jo sento el nostre com si fora ara, i en pensar-hi em tornes a estremir la pell, absentada, en la llunyania, torno a sentir com el poder de les teves mans, desfà aquell nus que em tanca el cor fins que no hi ets.
Et necessito tant...a aquestes hores, aquest dies, tot m’està ennuegant i només veig el mar de lluny...i a tu.
Vull escoltar-te un cop més, vull percebre el teu cos, a prop, vull notar com tornes a deixar el teu amor en mi, avui i sempre...
