INTRÍNSEC

SENSE PÈTALS...

2009-10-09T18:44:00.003+02:00

Escombrant aforismes,
de flors sanguinolentes,
duu la nit, taques de cansament.
Vestida d’estels
que ja cauen com llàgrimes,
torna a posar-se els adorns copejats
oblidant la lluna,
com una àncora enmig del desert.
Els vols són diürns
i el vent,
enlaira els mustigats pètals
a camins distingits,
a camins sense ell.

BAMBÚ...

2009-09-21T17:32:00.001+02:00

Brollen soles les paraules
amb un bambú passat,
que feia i fa encisadores filigranes
com els dies en el temps.
Creix, i les fulles toquen llum,
com un allegro
vist des de la vermellor d’una butaca.
Aïllament diàfan d’or i argent,
passat, present i futur,
símbol de la meva estància,
senyals d’una vida sense tu.

NO HI HAN MÉS CAMINS...

2009-09-13T03:38:00.002+02:00

Vull explicar-te que t’estimo,
que passis,
que entris,
que tinc una flor guardada al meu pit,
que fiscalitzis el meu cos
que en facis dels dos,
un, aquesta nit.
Apropa’t, juguem al si,
diguem-li a la pluja
que ja no ens fa por mullar-nos,
que allò que restava silent,
ara gosa humit.
Besa’m, tanca’m,
no diguis res ara,
deixa que el temps ens sorprengui
com dos xicotets que acaben de sortir...
Necessito explicar-te que et vull,
que et desitjo eternament,
que la teva grafema al meu tegument
en fa una gruta de papallones,
que volen i volen...
I tornen a voler.
Estem els dos sols aquesta nit,
i vull dir-te que em miris,
que em perdo,
que no hi han més camins que els teus llavis,
que m’abranden...
El vol de les teves carícies
roman ingràvid quan no hi ets...
Vull explicar-te com t’estimo.

DIGA'M ADÉU!

2009-07-24T00:41:00.000+02:00

Les papallones remouen la llum de l’horitzó
entre ombres abismals
i ploviscades d’aigua salada...
Ara retornen els colors.
Submergit en el fons,
el camí torna a obrir-se pas,
per separar l’hidrocarbur
que no el deixava repoblar.

EL NOSTRE CAMÍ...

2009-06-11T01:40:00.000+02:00

Podría dir-te que ja no importa res,
que les escletxes, ja estan mortes
que aquell camí estret que caminàvem
ha deixat de ser el verí que em captivava...

Podria fingir un sentiment caduc envers a tu
podria dir-te que les estrelles ja no m’acompanyen
i que ja no sento el que sentia,
quan em llevava al matí, sabent que et veuria.

Podria absentar-me dels meus records
i explicar-te que els substitueixo
dir-te que ja no t’estimo
y que per aquest amor, ja no em declino...

Podria dir-te, que aquells racons que compartíem
ja no son més que aigües perdudes
i que les distàncies que ens van separar
ara a mi, ja no m’importen...

Podria dir-te tantes coses...
inclús que només ha estat un caprici
i que ja no existeix aquest desig...
perquè res, res...ja no te sentit.

Però no puc dir-te tantes coses,
perquè m’importes
les escletxes estan molt vives
i el verí d’aquell camí, encara m’enverina.
Perquè el meu sentiment no caduca
i les estrelles que brillaven
continuo somiant-les a la roca.
Perquè no paro de pensar-te
i tenir en els meus records
l’amor que m’has donat
encara que sigui amagats.
Perquè tots aquells racons,
son el mateix mar en el que jo nedo
i quan ens separem
sento un buit que m’ofega.
Perquè mai ha estat un caprici,
perquè et desitjo cada nit
perquè sense tu, ja no te sentit...

EN DESPERTAR...

2009-06-05T10:38:00.005+02:00

Quan trenca la llum de l'alba
un vidre fi ens separa.
A casa s'escolta la melodía de la grandalla
torno a aixecar-me amb els teus ulls,
torno a començar un nou dia...

Temps enrere recordo el temps,
recordo com jugàvem a jugar en vers
i el color blanc s'arronçava als peus
i els mots restaven ingràvids
només permanència, només el moment.

Quin dolor no poguer sentir-me matinar,
perquè si tu ni hi ets...
perquè si tu no hi ets...no puc viure el meu estat
estic sense estar
me'n vaig per no tornar.

Aquests records són tresors,
són la mel, l'autèntica captivació
s'emmirallen als meus ulls deixant un racó
enlluernant la meva vida
aportant cada matí, un bocí de lloc.

SENSE TU...

2009-05-21T14:51:00.002+02:00

Sento sonar les campanes de la catedral i ja és molt tard...
Tot està en silenci, ja no escolto més que el vent de la comarca, farcit de records i enyorança.
Sona el tema de John Williams a “La lista de Schindler”, i tot plegat se’m fa més real, més palpable...menys la teva imatge.
Ressona l’aigua de la font aquí a la vora...

Hi ha un quietud tan gran, que m’ofega...i tu no hi ets. Els carrers son dreceres immenses que em fan pensar que jo no puc buscar-te en totes, només conformar-me amb la que ens ha portat fins aquí, on estan els nostres peus en aquests moments...
Segur que es aquell que veig, carrer estret, de temps, amb el terra empedrat...però ben llarg; aquell que quasi no es veu, perquè està pràcticament amagat, rere un de ben gran.
És especial, bonic, perquè ningú en sap d’ell, només aquells dos cors que bateguen per tornar a saciar la seva set, un cop més...en aquell camí asfaltat.
A la fi, és un carrer conservat, entre unes ciutats obliterades pel present.

Només existeix un temps, una essència que roman, però no intacta. Els moments i les persones, procuren modificar-ne el seu aroma amb els dies i les hores.
Jo sento el nostre com si fora ara, i en pensar-hi em tornes a estremir la pell, absentada, en la llunyania, torno a sentir com el poder de les teves mans, desfà aquell nus que em tanca el cor fins que no hi ets.
Et necessito tant...a aquestes hores, aquest dies, tot m’està ennuegant i només veig el mar de lluny...i a tu.

Vull escoltar-te un cop més, vull percebre el teu cos, a prop, vull notar com tornes a deixar el teu amor en mi, avui i sempre...

UN CAMINAR PARAL·LEL...

2009-05-13T02:40:00.000+02:00

Les meves ales porten un pes
un cinturó de plom per la mudança
que acusa al cor en les arrels
y deixa el cos sense recança.

Aquestes ales, duen la melodia
que en el seu moment fora com una oreneta
buscant amb il•lusió el paradís perdut
i que ara no canta, submergida per l’absència.

Una absència que sobta per moments
perenne i constant com una gotera
ni combinacions, ni canvis, ni intents...
sempre estable, amb la seva quimera...

CAMINS

2009-04-24T02:54:00.001+02:00

Unes llàgrimes ocultes
enlairades en un feix impossible
avui cauen justificades
pel final i la conseqüència.

Un telèfon
una veu
la tristesa...

EN LA DISTÀNCIA...

2009-04-09T03:26:00.002+02:00

Avui he tornat a sentir el teu calor
he buidat les meves presències
per amagar-me amb tu en un racó.

He sentit aquella tangència per connexió,
mentre tu, sol tu... expiraves el meu moment
he notat una fregadissa a cau d’orella...era el teu bes.

Una porta infinita en el temps...
deixa esteles del teu aroma, del teu sabor,
bocins i petjades, d’una gran passió.

Enyor del dia que vas apartar el meu cabell
i com si d’una fragilitat es tractés,
la mà s’atansà al meu coll suaument...

No es que et trobi a faltar,
simplement és que...
em faltes, perquè no et puc trobar.

SI POGUÉS ESCOLLIR...

2009-03-27T02:18:00.003+01:00

Si em demanessin un color,
diria el dels teus ulls,
si hagués d’escollir un moment
em quedaria el que he estat amb tu,
si pogués triar un abric,
elegiria l’escalfor dels teus braços.

Si desitgés una mirada especial,
em quedaria amb la teva,
si desitgés despullar-me
deixaria que ho fes ella...

Si hagués d’acompanyar un amor,
caminaria al teu costat la resta de la meva vida,
si em donessin una veu per sentir,
voldria escoltar la de la teva boca,
si pogués despertar eternament feliç
voldria fer-ho amb el meu cap sobre el teu pit.

DEVALLADA

2009-03-25T02:47:00.003+01:00

Oblits inabastables, per absències perllongades
l’amansiment d’un amor irrefrenable...
que deixa tintes de tristor;
silencia les mans desitjades
per parlar en un bocí de tovalló.

COMIAT...

2009-03-23T00:09:00.003+01:00

Porugues i petites, tornen al seu cau,
s’allunyen, s’amaguen...
les ales porten inscrites
un emblema per l’holocaust.

Suaus, verges en el seu vol,
sacsegen una melodia...
el vent n’és el portador
ell, duu les notes del condol.

Mullades, esperen per entrar,
la més astuta, diu que no vol la sal,
que tota l’aigua que cau
és un una llàgrima que se’n va

ÈXTASI

2009-03-18T14:11:00.008+01:00

Em mou per dintre, aquest impuls d’energia, em deixa aturada, quan no el sento a prop, viu. Em fa por la seva mort, no podria començar el dia.
Sento com canvia la meva vida, encara que no espero res que no sigui desitjat. Els desitjos, són imaginacions personals, estimades i anhelades, que ens fan sentir completament realitzats. Mentre no aconseguim un camí que ens pugui regalar, somiem la preciositat de la seva culminació. Altres estan disposats a tot. Jo no.

La llibertat és un estat de plenitud, que tots podem triar, per tant, si les coses no tornen, serà perquè no han de ser. Així ho entenc. Qui no assumeix aquesta llibertat, és perquè la por l’absorbeix o ja li està bé estar on és.
Jo lluito pel que crec, però ocasionalment, les decisions, no són un parer únic, necessiten veus compartides perquè es puguin fer. D’aquí la llibertat, el voler ser on ets.

Aquest èxtasi em fa sentir viva, emocionalment activa. Jo somio una mirada, algú que va entrar a la meva vida, per capgirar els meus sentiments i tornar-me boja quan camina. Tancant els ulls, puc pensar-lo continuadament, sense saciar un cansament, sense veure’l repetit en l’ambient. Em provoca aires d’alegria, sensacions noves que fan conèixer el meu cos a cada pas de fotografia.

Així és la meva intimitat, sincera i distant, sempre respectant, la llibertat del que més estimo. I no estimo per estimar, és quelcom que m’irriga, que m’aflora en cada cas; en aquest no m’abandona, sempre emocionant cada estona, cada moment que em deixa sola, encara que perdi el tacte i em quedi sense roba.

L’èxtasi que em transporta, a mons invisibles, on les papallones volen soles, però volen segures i directes, sense dubtes per causes insolubles, on la causa és l’amor i el solut és el dubte del qui potser no m’espera, no em sent d’aquella manera, profunda i sincera.
De nou la llibertat. Bonica quimera, volàtil i fugaç.
Un desig incapaç, per tocar les seves mans, fortes i segures, com si mai les hagués vist igual, ni semblances ni records, d’unes mans tan especials. Custodien el meu cos, en la llunyania i en el cor. Em fan sentir segura i esborren la meva por.
De nou, l’èxtasi que em traiciona, m’extingeix i m’eleva, em desperta i m’innerva, fa brollar en mi, la sexualitat més voluptuosa, arrencada a la força, quan recordo el que em fa.

M’extenua la distància, però no mor la papallona, encara que voli sola.
Ha baixat del cel, amb un amor honest. De sobte i sense voler. Exaltada per la captivació, d’una forta seducció. Encara que no hi hagi primavera, sempre li quedaran les flors, com va dir el revolucionari, que lluitava sense por.
Les flors son la primavera, i la primavera està plena de sensacions, innates i vitals, que en un cas d’insuficiència, en un moment d’abandó, aporten l’alegria, que li fa falta al cor.