dimecres, 13 de maig del 2009

UN CAMINAR PARAL·LEL...



Les meves ales porten un pes
un cinturó de plom per la mudança
que acusa al cor en les arrels
y deixa el cos sense recança.

Aquestes ales, duen la melodia
que en el seu moment fora com una oreneta
buscant amb il•lusió el paradís perdut
i que ara no canta, submergida per l’absència.

Una absència que sobta per moments
perenne i constant com una gotera
ni combinacions, ni canvis, ni intents...
sempre estable, amb la seva quimera...

2 comentaris:

€_r_i_K ha dit...

Que cierto Sea, cada uno pinta de una manera diferente su própia Ítaca....


Besos Marineros.....

Per anar fent gana ha dit...

hola!!! CREC QUE las barcas y el paisatje son de aqui .. conec aquet reconet de menorca
una BESADA feia molt que no entraba al teu mar de sentiments
petons